16.09.2016 - 04.11.2016 -> Exposició actual!

Jesús Llamas: Il·luminacions profanes. Dibuixos (1978–1986)

Inauguració: divendres 16 de setembre de 2016 a les 19h

-----------------------«Un explica les seves petites faules terrenals en petits trossos de paper.
-----------------------Cal tornar a estrènyer l’espai, els moviments dels dits i la mà són
-----------------------suficients per expressar-ho tot.»

-----------------------— Wols

“Nací en el año 1950 en Villanueva de Algaida, provincia de Málaga. Cuando tenía doce años mi familia emigró a Cataluña por las mismas razones que lo hicieron tantas otras familias obreras. No tenía conciencia de clase en este tiempo, pero ya no comprendía que hubiera miseria mientras otros tenían riqueza. Fui al colegio hasta los once años. Hace tiempo que escribo sin haber publicado nunca nada hasta el momento. Como otros tantos obreros y compañeros del barrio, fui detenido en 1970 por luchar contra la dictadura fascista.”

Aquest és el breu extracte biogràfic que Jesús Muñoz Llamas va escriure l’any 1977 a manera de presentació en una modesta publicació editada a Sabadell i que amb el títol De puerta en puerta [De porta a porta] recollia poemes de diversos autors, els quals es presentaven com a “poetas del pueblo”. Els quinze poemes que va seleccionar Llamas en aquella ocasió, i que es podrien datar entre el 74 i el 77, ja destacaven per la utilització d’un llenguatge directe i sense retòrica per canalitzar una experiència de revolta i compromís dins el context polític i social d’aquell moment. D’un any més tard, el 1978, daten els seus primers dibuixos que redireccionaran i amplificaran aquest gest poètic inicial.

La seva va ser una vida restituïda i sustentada entre la poesia, el dibuix i la pintura. Una vida viscuda intensament, compromesa i que oscil·lava entre un desig exultant i un soterrat desassossec, amb un inesperat format que ell va triar i que va finalitzar quan el 1990 va ser trobat mort a la seva petita casa del barri de Ca n’Oriac a Sabadell. Tenia tot just quaranta anys.

Tota l’obra de Jesús Llamas, tant poètica com pictòrica, té el seu origen en un gest vital, una pulsió en la necessitat d’apoderar-se del llenguatge com a forma possible de confrontació que dóna sentit al viure, una urgència vital que en el seu cas no passa per formes i aprenentatges normatius. I quan això succeeix es fa visible una extrema i necessària irreverència per prendre la paraula i fer sentir la pròpia veu com a possibilitat per inserir el propi relat en el món.

En tota l’obra de Llamas batega aquesta força vital com a acte de resistència a la pròpia finitud, però també com a forma de resistència contra la injustícia social i totes les formes polítiques que generen desigualtat i privació de llibertat. És en aquest sentit que cal situar el seu treball dins aquesta arrel de revolta i transgressió, i allunyar-se de qualsevol aproximació naïf i ornamental que desactivi el seu llenguatge en una mirada complaent i innòcua. Es fa necessari també situar el seu discurs fora de qualsevol forma de marginalitat perifèrica; els seus dibuixos són eines per a la transformació social i emocional en un sentit ampli i no focalitzats en contextos específics.

La interpel·lació que ens proposa Llamas en tot el seu treball està travessada per una consciència de classe, de lluita i de transformació política. El seu treball és polític en la mesura que la seva veu es constitueix i pren sentit en una comunitat i amb una forta voluntat de modificar-la fora de qualsevol actitud alienant. També cal llegir la sexualitat i l’erotisme, tant presents en el seu treball, com una forma política de dissidència i transgressió, d’emancipació i llibertat davant qualsevol forma de moralisme, però sobretot entesos com a metàfora de resistència a tota forma d’ordre i constricció que representa qualsevol forma repressiva d’estat. Per tant, serà habitual en aquest sentit la constant i obsessiva representació en la seva obra de cossos sexuats que s’obren i es disgreguen ingràvids en un espai de jocs voluptuosos, tot fent possible també una forma de viure la pròpia llibertat individual.

Dibuixar: definir un espai d’intensificació i constricció

El recull de dibuixos que conformen aquesta exposició a sis galeria, un espai amb el qual Jesús Llamas va mantenir uns vincles de proximitat en la seva pràctica artística, s’emmarquen en vuit anys de treball (1978–1986), i coincideixen amb les seves primeres obres datades. Aquests primers dibuixos contrastaran amb els seus darrers treballs (1987–1990), definits per gestos i formats més amplis i amb una clara vocació més pictòrica.

Aquests dibuixos continguts en petits formats descriuen en essència un estat singular de concentració. Més enllà de la seva evocació narrativa, el dibuix fa evident una possibilitat de construir en ell mateix un espai d’intensificació i d’experiència.

Els dibuixos de Llamas no reprodueixen res visible, sinó que ells mateixos es constitueixen com a possibilitat i forma de visió. La imatge sorgeix sense especulacions i projeccions predeterminades; tot sembla produir-se a partir d’un impuls irracional, sense penediments ni correccions, semblant a formes orgàniques que, com en la natura, neixen i es desenvolupen sense un pla establert prèviament, iniciant recorreguts incerts, descrivint un temps que sembla replegar-se en ell mateix.

Com aquells autors del segle x que en el silenci i la concentració de la seva pràctica il·luminaven meravelloses miniatures en els manuscrits de l’edat mitjana, Llamas, dibuixant nocturn, reclòs en la seva petita habitació-taller, es submergeix en reduïdes superfícies de paper que, amb gestos continguts, quasi imperceptibles, omple de signes capaços de generar micro constel·lacions dins un intens i singular espai simbòlic. Així doncs, és una mena d’il·luminació profana que Llamas il·lumina§ en petits trossos de paper, fent visible una forma que vol sacralitzar un desig d’experiència en el viure. La seva pràctica es pot entendre, com el mateix Jesús Llamas manifestava, simplement com un gest per sentir-se viu, però també com una forma de transcendir una vida que vol ser restituïda per una forma impossible de felicitat.


— Oriol Vilapuig


Descarregar invitació -> .pdf [416 KB]

Descarregar full de sala (català) -> .pdf [120 KB]

Descarregar full de sala (castellà) -> .pdf [120 KB]