02.10.09 - 14.11.09

Gabriel Pericàs: Constantly Moving whilst Standing Still

Inauguració: divendres 2 d'octubre de 2009, 19.30 h.

“Què fer?” no és que sigui la pregunta més important ni la fonamental. Simplement és la primera. Perquè alguna cosa caldrà fer. És aquí on es produeix el bloqueig. Què fer quan tot està dit o fet, quan gairebé no sembla tenir sentit fer res. Per això el famós “preferiria no fer-ho” de Bartleby s’ha convertit en una mena d’icona del bloqueig contemporani. Aquesta resposta negativa ha pres, també, la forma d’una resistència política: la resistència a fer alguna cosa implica l’oposició a participar en la roda productiva. Al cap i a la fi va ser Lenin qui en un dels seus textos pre-revolucionaris es plantejava “què fer?” En art, també com a resposta negativa, es repeteixen les figures icòniques que es neguen a fer: des de Duchamp com un paral·lel de Bartebly, Bruce Nauman donant-li la volta al mateix una vegada i una altra (les repeticions i els cicles no són més que altra forma de no fer res), fins a Ignasi Aballí deixant que les coses passin sense ell fer res (“Nada para ver” era el títol d’una de les seves exposicions).

Així que posats a no tenir res a fer o dir i disposats a repetir-nos com una mena de fórmula masturbatòria camuflada, i pensant que la masturbació pot ser una manera d’esquivar l’avorriment, potser una opció simplement passa per manifestar obertament que no queda gran cosa a dir o fer; que inventem estratagemes per evitar l’avorriment de no fer res; que està bé masturbar-se (i no figuradament); o que tot això pot ser una bona excusa perquè algú es posi en pilotes, o per a aprofitar una videoconferència i que una noia es faci girar les tetes (com Bruce Nauman, però no com ho faria Bruce Nauman).

I no obstant això, restar importància a les coses probablement sigui la forma més efectiva de atorgar-se-la. I en aquest cas, a la fotografia d’un cotxe accidentat i bolcat donada la volta per a, falsament, retornar-lo a la seva posició inicial, o al cul d’un cavall que involuntàriament després de cagar s’ha empassat els pèls de la seva pròpia cua, o als pits girats o a la falsa Venus de Botticelli, en fi als casos que presenta Gabriel Pericàs, aquesta burla cap a tots els recursos repetitius de l’art potser tingui a veure amb donar una importància desmesurada a la pròpia pràctica artística. Segurament, i encara que sembli negar-ho tot el temps, sigui una manera de respondre afirmativament a aquest “què fer?”: fent alguna cosa, el que sigui. Ara bé, sempre treient ferro a l’assumpte, rient i al mateix temps exercitant aquesta facultat bàsica de qualsevol producció cultural que consisteix en donar-li la volta a tot, pensar a contrapèl (o amb el pèl en el cul), al revés i a la inversa. O potser sigui al contrari.

— David G. Torres

Descarregar invitació -> .pdf [938 KB]

Web de l'artista -> veure