10.04.2015 - 30.05.2015

Laia Estruch: /fu:d/

Inauguració: divendres 10 d'abril de 2015 a les 19h


Allan Kaprow presentava «Words» l’any 62, una instal·lació de rotllos de tela blanca escrita amb pinzell negre on es llegien paraules fortuïtes, sense connexió aparent, que ocupaven tot l’espai d’una manera envoltant, acompanyats de tocadiscos on s’escoltava la lectura recitada de les paraules del mateix Kaprow. La paraula era presentada com un entorn, un hàbitat.
El llenguatge conté la possibilitat de la seva interpretació acústica i per tant, la paraula és performativa. La relació entre l’expressió sonora de la paraula, i la paraula en si, és externa, de la mateixa manera que ho és la seva senyal gràfica. Cap dels dos significants són la paraula, i la seva manera de ser (dita o escrita) no té res a veure amb el signe ni l’altera. El projecte de Laia Estruch s’expandeix explorant els extrems d’aquestes dues dimensions.
A sis galeria és el desplegament d’un procés que fins ara s’havia presentat en varies versions de la ‘performance’ que el vehicula. L’exposició examina la dimensió física de tot allò que envolta la ‘performance’, que és documentació però que forma part indivisible del projecte d’Estruch, i que és prova del seu propi volum: la fisicitat, la quantitat, la repetició, l’acumulació.
Comença a partir d’un llibre trobat a la casa familiar que prové de l’Anglaterra de mitjans del segle xix i del qual l’autor i el títol en són desconeguts. El volum, de grans dimensions, és un decàleg de les polítiques domèstiques concentrat en els protocols del menjar i la seva organització a la llar, dirigit a les mestresses de casa de l’època. A partir de la col·lecció de receptes i instruccions d’aspectes circumdants com l’art de plegar els tovallons o la manera correcta de parar la taula, la guia reuneix una sèrie de coneixements i formes estandaritzades de comportament quotidià tradicionalment transferides de manera oral que s’incorporen a la lògica de l’Enciclopèdia.
Laia Estruch extreu fragments dels textos d’aquest llibre per apropiar-los a la seva pràctica: la paraula escrita es transforma en partitura, que serveix de base per a la seva investigació de treball amb la veu i d’improvisació.
La partitura ja fou essencial als anys 60 com a manual d’instruccions per Fluxus i George Brech o Yoko Ono amb les seves «event scores» o partitures d’esdeveniments. En les partitures instructives el text és un manual d’acció, de la mateixa manera que ho és una recepta de cuina. Igualment, la recepta de 1920 per fer una poesia dadaista de Tristan Tzara proposava agafar paraules retallades d’un diari, sacsejar-les en una bossa i reorganitzar-les en l’ordre aleatori segons anessin sortint de la bossa, formant un text fortuït.
La partitura com a document, que recull els signes visuals que poden ser reproduïts per l’instrument esdevé el text de la música segons una convenció. Els textos de la Laia Estruch funcionen com a partitura des del moment en què ella els interpreta lliurement davant del micròfon. Aquesta declamació dramatitzada, que deforma la sonoritat consensuada de la paraula, es salta l’acord i el transforma en un llenguatge irreconeixible, que perd la qualitat de llenguatge perquè és sempre canviant: en cada interpretació la paraula original agafa una forma diferent i arbitrària. La repetició i l’entonació gairebé musicalitzada, la modulació de la veu en aguts i greus, en ondulacions, lletres aspirades o sons guturals converteixen el text en cançons absurdes.
Així, es dóna un retorn a la oralitat del contingut original del material amb el que Estruch treballa, les memòries culinàries i domèstiques privades, a la vegada que una revisió de la paraula escrita. L’escriptura agafa protagonisme en la seva presència en els papers i la cal·ligrafia, i en la seva performativitat: la fonètica s’exercita com un joc de veu que deriva en una abstracció de la sonoritat de la llengua anglesa.
En el resultat, els sentits inicials es perden, les paraules són deformades, repetides i desglossades, i els sons dilatats fins als extrems. El recital improvisat d’aquestes partitures es materialitzen en cinc hores d’enregistrament d’estudi, i la presentació de la ‘performance’ durant els mesos de procés del treball.
En l’escolta d’aquest registre trobem l’ús inapropiat del silenci i la pausa, de l’entonació fora de lloc que esdevé còmica prescindint del seu significat. Una de les més precoces formes de l’humor que tenen lloc en la infància és la descoberta de la capacitat de la veu en els seus límits, i la distorsió de la sonoritat de la paraula, que resulten per al nen ridículs i representen la primera conquesta del llenguatge.
Però entre l’abstracció incomprensible trobem, aquí i allà, moments de l’actuació que sí que són identificables i que porten al riure. En un to agut gairebé impossible i repetint la frase en una accentuació sil·làbica que es fa musical, sentim el que sembla dir: «To trust a turkey, to trust a turkey, to trust a turkey...».

— Sira Piza


Descarregar full de sala -> .pdf [558 KB]

Web de l'artista -> veure