03.05.2013 - 18.05.2013

Rodrigo Tacir: Deforman detenimientos

Inauguració: divendres 3 de maig de 2013, 19.30 h.



Is what you see just what you see?

Què és un triangle, una repetició de blocs, el color negre, o l’àrea d’un quadrat? Què és un triangle per a la geometria, què significa en un cert codi simbòlic, què pot ser en un orde d’allò abstracte? Què és el color negre per a la ciència de la percepció, a què fa referència com a categoria de l’humor?

Un anagrama amaga un missatge, tal com Rodrigo Tacir és Ricardo Trigo. Davant les lletres desordenades i els espais per a ordenar-les hem de saber quin és el supòsit, la instrucció que se’ns presenta, per a poder intentar desvelar-lo i entendre el joc. Els volums modulars o les sèries d’objectes, els acudits racistes o els entreteniments, manegen informació que a vegades coincideix però que demana ser aproximada des de codis molt diferents.

Hi ha coses que tenen solució, i d’altres que proposen problemes. Encara n’hi ha d’altres que plantegen la impossibilitat de trobar una solució com a problema. Tot i així, només són un problema en relació al que s’ha entès com a problema fins llavors. Així funciona en l’art, ja sigui en el minimal o en el suprematisme.

Les peanyes, Abstract logic games, projecten un joc de lògica geomètrica popular que s’ha de resoldre, plantejat com a imatge pictòrica – relacionant-lo amb l’imaginari de l’abstracció geomètrica, però no sent-ho –; elles mateixes són una estructura primària, però no es deixen entendre de la mateixa manera. Es plantegen com els que foren els objectes específics minimalistes, reclamant per a si la capacitat de no significar res i d’estar buits de tota organització interna de signes i formes.

És un pols entre coses que s’assemblen, que podrien pertànyer al mateix ordre, però que són oposades quan es contextualitzen. La geometria reclama per al quadrat l’obligació de representar una lògica de pensament matemàtic solidificat que no desapareix en el quadrat de Malevich, però que en aquest hi conviu amb una història interpretable de significats i trencaments que només apareixen sota la perspectiva d’una altra forma d’enteniment.

A Formes d’enteniment no hi ha una posada en escena de diferents camps de coneixement, o una il·lustració de que existeixen diferents maneres d’entendre les coses, sinó un diàleg forçat entre diferents maneres d’entendre 'les mateixes coses', i com llavors aquestes esdevenen coses completament diferents. O fins i tot, la pregunta sobre si les disciplines creen les coses, que no existeixen amb anterioritat, o bé a la inversa, les coses provoquen discursos que les interpreten.

Però darrere dels objectes que 'semblen' minimalistes, i dels seus títols (Compositions), que refereixen a la voluntat d’evitar al·lusions més enllà de l’objecte i les seves qualitats, hi ha un pla a priori, un sistema 'conceptual'. Ho evidencia Idiotic Smiles: incorporant la serialitat, no ho fa com a mètode per a plantejar la 'totalitat' a partir de la diferència de les parts entre si (fent objectes idèntics, pintats de diferents colors, com Donald Judd), sinó al contrari, invertint el concepte de semblança. Les escultures estan fetes de materials diferents i pintades del mateix color, de manera que un no pot percebre la diferència, només entendre-la –quan llegeix el subtítol– . A la inversa, i partint de la idea, funcionen els pòsters plegats i emmarcats que revelen la seva ‘solució’ només en el títol, o Cromatic Circle, que és en realitat gris. Com en el conceptual, en aquestes peces 'el que veus no és només el que veus'.

La simplicitat de la proposta de Ricardo és aquella que, com fóra entesa en el minimal, no és tal, i el seu ús d’allò mínim tampoc és casual. I és que ja en la seva tesis i en el seu formalisme radical hi havia el gir cap a enfora de l’obra, el desplaçament de l’interès cap a l’espai i el lloc, cap al projecte operatiu de l’objecte, cap a la situació, cap a les condicions de percepció i els límits convencionals. Que és el mateix al que ens seguim afrontant aquí quan veiem un cercle negre sobre un fons blanc, que per un moment pretén assemblar-se a una pintura constructivista abstracta, i llavors llegim l’acudit: «Què fa un negre a la neu? Un blanc perfecte».


— Sira Pizà




*Projecte produit gràcies a les beques per a la recerca i la creació en els àmbits artistics i del pensament 2012 del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Descarregar invitació -> .pdf [700 KB]

Web de l'artista -> veure